Publicat per 
Publicat per
Bones, Presento la PAC2 basada en els Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. Encara que estan actualment senyalitzats bàsicament, ja que esdestina més en el repartiment de fulletons amb el mapa i la informació necessària dels espais, he cregut que és necessari un redisseny de la senyalística en haver-se convertit, en els ultims anys, en un lloc de celebració d’esdeveniments municipals i actes privats, a més d’escenari per rodatge de sèries, pel·lícules i anuncis. Prego perdó per…
Bones, Presento la PAC2 basada en els Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. Encara que estan actualment…
Bones,
Presento la PAC2 basada en els Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. Encara que estan actualment senyalitzats bàsicament, ja que esdestina més en el repartiment de fulletons amb el mapa i la informació necessària dels espais, he cregut que és necessari un redisseny de la senyalística en haver-se convertit, en els ultims anys, en un lloc de celebració d’esdeveniments municipals i actes privats, a més d’escenari per rodatge de sèries, pel·lícules i anuncis.
Prego perdó per l’audio del vídeo, ja que circunstàncies veinals m’han fet difícil la gravació.
Debat0el PAC2 – Conceptualització i estratègia
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Per tal de respondre la primera pregunta plantejada en aquest debat hem de tenir en compte que la funció general del dissenyador (no només quan aquest es dedica a projectes de senyalètica) en el marc actual, com moltes altres coses, no es pot catalogar en absoluts invariables.Considero que coma dissenyadors hem de pensar i actuar de manera sostenible i pensant cap a futur, és a dir: treballant amb la intenció de que les nostres actuacions millorin la vida de les persones i participin positivament en la societat, tant en la que conforma el nostre present com la que s’esdevindrà en generacions venideres.
En l’entrevista a Manel Gràvalos aquest menciona que el dissenyador ha de prendre un paper d’educador i de guia de l’usuari a l’hora que ha de fer entendre a les parts amb interessos econòmics que també és possible treure’n beneficis socials més enllà de cercar un rèdit purament monetari. Aquestes afirmacions de Gràvalos no fan altra cosa que afegir tasques al la figura del dissenyador però crec que no és com per atabalar-se sinó més aviat convertir-se en un repte a assolir; volem ser educadors (tant d’usuaris com d’empleadors), guies de l’espai, sostenibles i socials.
Si prenem tota aquesta parrafada (espero que no massa farragosa) en consideració trobo que resulta força evident què, de la mateixa manera que el dissenyador no tindrà un paper únic, tampoc serà l’orientació l’únic objectiu a tenir en compte en un projecte de senyalètica.Comptant que dissenyem pensant en l’usuari i cap a futur, aquesta orientació esdevindrà un dels beneficis de la nostra feina que podran gaudir els usuaris que experimentin el nostre disseny implementat.
Hola Eric!
Com tu molt bé ens dius, un dels problemes que visualitza en Manel és que vivim en una societat capitalista, on només es busca el rendiment econòmic. Durant l’exercici m’he plantejat que pot haver-hi la possibilitat que si ens allunyem d’aquest capitalisme ens sigui més complicat aconseguir clients, ja que estaríem nedant a contra corrent. El que ens proposa en Manel seria el més idoni però fins quin punt estem disposats a actuar si la nostra vida econòmica es pot veure afectada?
Pot ser que sigui una visió molt catastrofista però són qüestions que m’han aparegut al realitzar l’exercici.
Bon cap de setmana company!
Hola Enric i Albert, comparteixo la vostra opinió del fet que sovint els encàrrecs vénen donats sota unes condicions específiques i amb uns objectius concrets que normalment estan vinculats a un benefici econòmic o de visibilitat per part del patrocinador del projecte. Ara bé, crec que forma part de la feina d’un dissenyador/a trobar les millors solucions per, a més de complir amb l’encàrrec, fomentar uns valors ètics i morals. I amb això no vull dir que tota la pressió recaigui sobre la figura del dissenyador/a, sinó que en la fase d’estudi prèvia a l’execució del projecte, són molts els perfils professionals amb els quals es pot comptar per tal de portar-lo a terme de la millor manera possible. Amb refereixo a la col·laboració amb professionals del sector de l’educació, la psicologia o la filosofia, que poden ajudar i molt, a aportar un valor afegit i a tenir una visió més ampla de la problemàtica que es planteja.
Salutacions!
Hola Eric!
Molt interessant i d’acord amb tot el que comentes. El paper clau del dissenyador és també assessorar i guiar al client perquè hi hagi un benefici per les dues bandes.
Hola, classe!
Pel que fa a la primera qüestió que aborda el debat, exposo el següent:
El dissenyador/a té un paper imprescindible en l’àmbit de la senyalística, puix que és qui crea el sistema gràfic i els seus elements per tal de guiar i transmetre informació als usuaris. El responsable de l’administració serà qui faci l’encàrrec i descrigui els seus objectius, però és el dissenyador/a qui ha de fer un procés d’investigació plantejant-se cadascuna de les preguntes que podran apropar-lo a les necessitats reals de cada cas. (Com puc intervenir? A qui he de guiar? Per a quina tipologia d’espai he de dissenyar? Quin to he de tenir? Com puc beneficiar a la societat amb la senyalització?) Com millor es formulin les preguntes, les respostes seran més encertades i, per tant, el resultat de la senyalització serà més profitós. Serà responsabilitat del dissenyador que el missatge arribi correctament als receptors que ocupen l’espai.
Pel que fa a la segona qüestió, considero que l’orientació és una de les parts fonamentals que conforma la senyalística, no obstant això, no és l’única. També hem de tenir en compte la transmissió d’altres tipologies d’informació, com per exemple, l’explicació de les característiques d’algun element o les advertències de prohibició o d’alerta. Encara que, com pensa en Manel Gràvalos, a vegades hi ha un excés d’informació que és prescindible i fins i tot contraproduent. Suposo que la clau està a estudiar bé cada cas i pensar en les persones, no només en el negoci de l’administració que fa l’encàrrec. A banda d’això, com diu Gràvalos, s’ha de fer entendre a l’administració corresponent que la senyalística ha de ser per a un bé de la societat.
A banda d’això, m’agradaria comentar la meva opinió sobre un dels assumptes de l’entrevista: la senyalística al patrimoni i als espais naturals i les propostes d’en Manel. Crec que cada persona té un nivell diferent de cultura i coneixements. A més, hi ha gent a qui li costa més fixar-se en quelcom, però potser, quan hi ha una placa a terra o un cartell informatiu, fa que aquella persona tingui l’oportunitat de conèixer alguna cosa nova que d’una altra manera no hagués fet i li susciti interès. Tampoc estic d’acord amb treure la majoria de les senyalitzacions i canviar el sistema per un codi QR, ja que no seria un disseny democràtic per a les generacions més grans a causa de la bretxa digital. Ho trobo una bona opció com a complement, però hi ha gent que necessitarà un altre tipus d’indicacions informatives.
Salutacions!
Hola Maria,
Hi ha alguns punts de la teva intervenció que m’han fet pensar.
Primerament, amb relació al paper del dissenyador en un projecte de senyalística.
Estic totalment d’acord amb el fet que té un paper imprescindible i, fins i tot diria, protagonista i amb això que dius que serà responsabilitat del dissenyador que el missatge arribi correctament als receptors. De fet, és tal el seu poder, que el missatge acabarà sent seu, ja que, tot i que hagi sigut formulat pel client, sovint el veritable missatge no es troba tant al contingut, sinó a la forma d’expressar-lo.
En referència a la segona qüestió, trobo que és molt necessari fer distinció entre els diferents usos de la senyalística i les necessitats de cada projecte.
Crec que és important que hi hagi un codi moral comú que assenti unes bases de respecte i ètica que busquin el benefici de tots els factors implicats en la mesura del possible, però, d’altra banda, comprenc la dificultat de plantejar aquests ideals quan sovint van en contra dels interessos del capitalisme.
Per acabar, comparteixo l’interès en aquest últim punt que esmentes de l’entrevista, però em desperta altres inquietuds.
Penso en l’exemple que dona el Manel del cas de Roses on crítica l’excés de senyalització i la solució que proposa és crear una Viquipèdia a on s’ampliï la informació.
I em sorgeix la pregunta, per què és la hypersenyalització un problema però no la hyperinformació?
El mateix Manel diu, en referència a la seva afició als ocells i a la natura, que és important aprendre a observar. Penso que cal fer èmfasi en aquest punt. En alguns casos, i potser ara peco de romàntica, és important que aprenem a prioritzar el sentiment i la intuïció per sobre de la informació. Crec que estem volent accedir a la natura d’una manera equivocada.
De fet, d’on sorgeix aquesta necessitat de consumir informació constantment sinó del mateix capitalisme?
Finalment, vull fer referència a la necessitat d’educar del dissenyador que planteja el Manel. En la necessitat de combatre el consumisme, l’etiquetatge, en la necessitat de fer pensar.
El Manel diu que el dissenyador hauria de plantejar-se tot des del principi, no donar res per fet, pensar en les seves pròpies solucions. I jo crec que aquest mateix hauria de ser el seu principal objectiu respecte a l’usuari, no simplificar-li la vida i donar-li tot fet, sinó estimular-lo i provocar-lo a pensar per si mateix quina és la millor manera de fer les coses, al cap i a la fi, crec que en això es basa l’educació.
Salutacions!
En relació a la primera pregunta, el dissenyador amb la senyalització ha de poder abanderar la manera en què els usuaris fan ús de l’espai, com es mouen a través d’aquest i com el perceben. L’element clau és que ha de comprendre i visualitzar els sistemes de senyalització com una eina educativa però no per guiar usuaris que no pensen i es limiten a seguir els senyals, sinó que els ha de fer partícips i conscients amb els senyals, que sàpiguen quines decisions prenen i perquè ho estan fent.
També han de tenir en compte que actualment tothom pot accedir a la informació que més li interessa d’una manera molt senzilla, per aquest motiu no s’han d’utilitzar i implementar senyals a la lleugera, només els que són estrictament necessaris i realitzar-los amb coneixement sobre l’espai i el que es vol aconseguir amb aquests.
No ha d’observar i utilitzar la senyalística simplement com un mitjà per treure rendibilitat econòmica d’un espai, sinó per millorar una experiència sense afectar negativament en la comprensió de l’entorn.
L’orientació és un punt important però no és l’únic al qual hem de tenir en compte, ja que hi ha altres factors decisius. Un d’ells és la interpretació, permet a l’usuari interpretar el lloc, els hi aporta informació sobre l’espai, així poden entendre quina és la funció d’aquest i què hi poden trobar. L’altre factor és la identitat, les persones han de poder visualitzar com els senyals permeten la creació d’una imatge distintiva del lloc, això pot ser expressat de diverses maneres com gràficament, objectualment o arquitectònicament.
Amb la combinació d’aquests punts podem aconseguir un projecte de senyalística molt acurat, que permeti generar una experiència i comprensió de l’entorn, per tal de facilitar l’ús d’aquest als usuaris. Cal dir, que depenent del projecte de senyalística tindrà més pes l’orientació, la interpretació o la identitat, això varia en funció de l’objectiu del projecte.
Per finalitzar vull llençar una pregunta:
Fins quin punt és aplicable el que ens diu en Manel? Perquè ell també ens comenta que molts cops els que tenen la última opinió són els gestors i/o polítics. En les nostres mans està fer-los veure que estan equivocats però si la última paraula no és dels dissenyadors, la responsabilitat realment és nostra?
Hola, Albert!
He estat llegint la teva resposta dirigida a l’Èric i estic d’acord amb tu. Escoltava l’entrevista i era com: “no està venent massa bé el seu propi producte com a negoci, ¿no?”
Responent la teva pregunta m’ha fet gràcia imaginar-me una comparativa entre dissenyador i senyalística:
El dissenyador en aquest cas penso que és com la mateixa senyalística; pot aconsellar i recordar però el receptor (i client) farà amb allò que li diem el que vulgui. Igual que si amb un cartellet i un pictograma diem que no es poden trepitjar les flors, però algú ho fa i el 99% de les vegades no tindrà cap conseqüència no haver seguit la norma, el client entendrà el que li dius, però no li sortirà rendible i farà el que vulgui.
Hola Edelweiss!
Estic totalment d’acord amb el que dius, podem realitzar actuacions però si finalment el client no li semblen correctes no hauran servit per res. Trobo molt encertada la comparació que has realitzat amb la senyalística!
Bon cap de setmana!
Hola Edelweiss, després de llegir-vos a l’Albert i a tu he de dir que estic parcialment d’acord amb el què comenteu. Entenc que de primeres ens pot semblar que el que diu en Manel resulta una manera perjudicial cap al nostre negoci (per dir-ne d’alguna manera) i sí que, de primeres, no sembla la millor estratègia però crec que justament vol anar més enllà amb la seva reflexió.
Considero que, de la mateixa manera que ens diu que com a dissenyadors hem de guiar i educar pensant cap a futur i en la societat que ens envolta, nosaltres també hem d’aplicar aquest pensament i manera de fer que considero que està més basada en la ètica que en el buscar un rèdit econòmic per davant de tot. Òbviament necessitem aquest benefici, a fi de comptes no estem treballant únicament per “amor a l’art”, però crec que el que ens vol fer entendre es que si que ho estem fent parcialment, i aquest “amor” ha de veure traduït en una manera de fer que pensi primer en com millorar el conjunt de la societat i després en com poder treure’n un rèdit d’aquesta millora.
Hola! Estic d’acord amb vosaltres, Alberto i Edelweiss.
El paper del dissenyador és fonamental i té més feina del que ens pensem. Però, desgraciadament, la decisió final no és seva. A part de les altres funcions que fan, per exemple, el gestor, depèn de l’usuari el com s’interpreten els senyals i com actua davant d’ells.
– Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Sembla que el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai està limitat pel capitalisme. Molta de la senyalització està pensada per generar un benefici econòmic i no es mira més enllà, no es mira per la preservació dels patrimonis o per fer un disseny centrat en les persones.
– L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
Considero que l’orientació sempre hauria de ser el principal objectiu de la senyalística, però sempre tenint en compte a qui ens estem dirigint, com o amb qui to ho hem de fer, com beneficiar a la societat.
És a dir, s’ha de pensar en la senyalística com una orientació enfocada en les persones.
M’ha semblat molt interessant el que es planteja en l’entrevista quan en Manel Grávalos molt encertat esmenta la frase “No estem senyalitzant, estem etiquetant”. I és que moltes vegades existeix un sobre senyalització que no és tan necessària en l’era de la informació, on tothom té al seu abast la informació en uns instants. Estic d’acord en el fet que l’accés instantani a la informació fa que,
alhora, aparegui una espècie d’analfabetisme i que la gent o sàpiga llegir un mapa o un paisatge o que fins i tot no siguem capaços de treure
les seves conclusions.
Per acabar, vull esmentar el projecte del qual parla l’entrevistat i que s’ha fet a Roses en la que la prioritat va ser treure els senyals. Crear una Viquipèdia amb la qual accedir mitjançant els smartphones i els codis QR és una manera de preservar el patrimoni i no sobrecarregar-lo amb informació innecessària. Però també penso en les persones grans que no són nadius digitals, penso que persones com els meus pares s’estarien perdent molta informació, així que potser hi hauria de trobar una altra solució que fos accesible i inclusiva.
Hola, Joan!
M’ha cridat l’atenció el teu punt de reflexió sobre la senyalització accessible i inclusiva per a les persones grans. Cal esmentar que penso que també els nens podrien entrar en la mateixa categoria d’accessibilitat perquè manquen de dispositius mòbils i es necessita per a casos com bé esmentes el cas de Roses amb els codis QR.
Si és cert que hi ha una sobre senyalització, però per persones que no poden obtenir la informació en aquell moment amb qualsevol aparell tecnològic, considero que una de les regles més importants del disseny és la inclusivitat i el disseny centrat en les persones. Aquest aspecte fa que es tingui en compte tots els col·lectius possibles a l’hora de crear qualsevol producte i es doni un ús molt més accessible que aporta més beneficis tant als usuaris com als que demanen l’encàrrec.
Suposo que aquest cas per arribar a l’equilibri d’inclusió i hipersenyalització és un dels dilemes més complicats per als que es dediquen en aquest camp. Espero que amb el temps i gràcies a l’assignatura siguem capaços de resoldre aquests dilemes socials.
Salutacions!
Primer de tot, estic d’acord amb Manel Gràvalos en el paper educatiu que té el dissenyador en la senyalística de l’espai, sempre mirant de projectar-la de forma en la que l’usuari pugui entendre el per què de la senyalització i que no es guii automàticament, sense pensar en el per què està actuant d’aquesta forma, ja que d’aquesta manera no apren. També és important que el disseny sigui precís, simple i fàcil d’entendre, ja que ha d’arribar adequadament a tot el públic, amb el significat que es pretén projectar.
Quan escoltava l’entrevista he pensat en el mateix que has comentat i han debatit altres companys, i és en el projecte realitzat a Roses, que en efecte és una manera de preservar el patrimoni d’una forma molt innovadora tenint en compte que avui en dia la tecnologia està a l’abast de qualsevol persona, però per exemple molta gent gran no fa ús d’aquesta tecnologia per falta de coneixement, per tant, no hi ha igualtat d’oportunitats per a totes les persones.
Per finalitzar, penso que l’orientació tot i ser un criteri molt important, no és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem senyalística, ja que com comentava Dani Rubio en la seva entrevista, no només es tracta d’orientar si s’ha d’anar cap a l’esquerra o cap a la dreta, de trobar la sortida… depenent del projecte a desenvolupar pot tenir altres funcions com la d’explicar o la de donar identitat a un projecte, per tant, és important tenir en compte el context en el que ens trobem a l’hora de dissenyar un projecte.
Hola Joan,
Com bé comentes sovint es cau en l’error d’etiquetar (molts cops de manera excessiva) amb el que en comptes de guiar a l’usuari estem saturant aquest d’informació que en molts casos pot resultar redundant i arribar a tractar-lo com si no fos capaç d’entendre el sistema per a ell mateix.
En aquest sentit trobo que l’ús de les TIC aplicat en projectes de senyalètica pot ajudar molt a reduir aquest excés d’informació però també, com mencionaves al final de la teva reflexió, pot causar que la informació no sigui accessible per a tothom; ja sigui això per motius generacionals o de diversitat funcional.
Per això crec que quan fem un ús de les TIC en qualsevol àmbit aquestes no han de substituir un model analògic anterior, sino que han de reinventar i prendre una nova aproximació. Si, per exemple, algú no pot llegir un mapa en paper no té cap mena de sentit que li oferim com a alternativa un mapa interactiu digital (traslladant d’aquesta manera el mateix objecte en un altre format) sinó que aquestes tecnologies que tenim al nostre abast han de servir per canviar el paradigma anterior i les maneres de fer.
Veig alguns comentaris sobre el que denuncia el Sr. Grávalos quan comenta que la senyalística s’està usant per convertir el patrimoni en un producte que generi benefici econòmic.
Ara faré advocada del diable, però comparteixo la meva reflexió sobre el tema:
A Catalunya el turisme (ens agradi o no) és una part molt important de l’economia del país, i aquest ha agafat més força els últims anys en el sector rural, apareixent noves formes de turisme. Un turisme més exigent, amb accés constant a la informació i submergits en el món digital. Per tal de complaure les expectatives d’aquest turisme, les administracions hi dediquen més recursos a potenciar i oferir experiències més completes i satisfactòries, i una eina és la senyalísitca.
Ara bé, sota el meu punt de vista cal trobar fórmules que conciliïn per una banda el respecte i integració amb l’entorn, i per altra banda, satisfer les noves demandes i corrents turístiques. Tant pels usuaris directes (turistes) com els beneficiaris (restauradors, hosteleria, cases rurals, comerç local…)
Dins d’aquest context, les meves respostes a les preguntes inicials del debat serien:
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
El dissenyador/a ha de trobar l’equilibri òptim entre els tres puntals: comunicar informació, grafismes i objectes, que Chris Calori proposa a Signage and Wayfinding Design (2015), sempre tenint en compte el tipus d’espai, els usuaris i l’entorn, i afegiria també l’objectiu del projecte.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
Sota el meu punt de vista l’orientació és un objectiu fonamental, el principal, però cal tenir en compte altres objectius com ara l’entorn o espai, la seguretat, i els diferents tipus d’usuaris. Ja que cada projecte de senyalísitca haurà que cobrir unes necessitats diferents que caldrà identificar en la fase inicial del projecte.
Bibliografia:
Calori, C.; Vanden-Eynden, D. (2015). Signage and Wayfinding Design. A Complete Guide to Creating Environmental Graphic Design Systems. Wiley, 2015.
Hola, Anna,
Talment, estava jo pensant en el tema turístic quan sentia l’entrevista.
Jo soc de Lloret de Mar i justament s’està utilitzant la senyalística per atraure un turisme millor que no es fixi només en sol, platja i borratxera.
Parlo de les rutes per l’arquitectura indiana, rutes gastronòmiques, senyalització de les platges, camins de ronda, rutes en bicicleta, trekking i marxa nòrdica. També de la senyalització d’espais residencials, escolars, zona per gossos, espais esportius d’ús públic i privats, localització d’hotels i pàrquings, espais naturals, zones wifi i un llarg etc. que fan que el visitant es pugui moure de manera més eficaç i profitosa per tothom.
Per nosaltres ha estat (i és) molt important poder assenyalar els llocs d’interès cultural, esportiu i naturals i crear unes rutes que no envaeixin espais residencials. Creant així, no només un turisme menys concentrat en les àrees més visibles d’oci nocturn, hostaleria i comerç, sinó disminuint l’impacte negatiu de l’activitat turística i diversificant el benefici econòmic.
Per tant, la senyalística pot ser un medi també per crear una convivència respectuosa i més sostenible entre les persones que es mouen i viuen en un lloc determinat i les persones puntuals que el visiten.
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Primer de tot crec que ha tenir el paper de dissenyador, es dir resoldre un problema o un encàrrec i en el cas de la senyalística tenir molt clara quina metodologia de treball cal utilitzar. També reflexionar sobre el que aporta el seu disseny a l’espai, com interactua amb els usuaris i sota quins paràmetres ètics, socials i mediambientals està fet.
Manel Gràvalos parla del paper educador del disseny i estic d’acord sobretot en projectes de senyalística, cal pensar sempre en l’usuari, dissenyar pensant en l’usuari, com utilitzen l’espai, com interaccionen, i quines decisions prenen a partir de les senyals.
Gràvalos reflexiona sobre el fet de prioritzar un rendiment econòmic per sobre de l’experiència, un plantejament més ètic del disseny és el que el dissenyador també ha de tenir en compte, però com diu Gràvalos, sovint el dissenyador està sotmès als interessos del client o gestor/polític que fa l’encàrrec, i és en aquest dilema que el dissenyador a d’adoptar una actitud crítica i responsable.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
L’orientació i la funcionalitat son els dos conceptes clau en un projecte de senyalística i que han d’acabar derivant en les funcions de informar, orientar i identificar o donar identitat a l’espai on s’intervé. On ets i cap on vas és orientació i penso que si, que l’orientació és el punt més important, però no l’únic.
1. Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Estudiar l’espai, enriquèixe’l, treure el màxim partit, i reforçar aquelles parts que pel que sigui, no resulten tan òbvies.
Manel Grávalos comenta que no es tracta d’educar al públic i automatitzar les seves accions, però m’agradaria fer un comentari en quant a aquesta automatització que crec que sempre està present. Les senyals de trànsit son un bon example, perquè com necessitem les mínimes distraccions possibles per a poder conduïr eficientment, hi ha un procés previ d’aprenentatge que hem de fer per tal de poder llegir les senyals el més rápid possible mentre conduïm. Es tracta d’absorbir aquest coneixement per a que quan necessitem guiar-nos i saber com moure’ns, podem connectar les imatges amb les accions d’immediat. Penso que això és una forma d’automatització del pensament, però a l’hora, no podem simplement fer el que diu un senyal. Hi ha un procés d’anàlisi que comença en el moment en que el veiem, i que mai és igual perquè no tenim control del nostre entorn i les possibles alteracions situacionals.
2. L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
Hi ha moltes coses a tenir en compte al dissenyar un projecte de senyalística:
Quin es el context social?
Quin és public? Tenen alguna necessitat especial?
Com es comporta aquest públic?
És molt important entendre la psicologia rere cada acció. És molt similar al disseny d’una apliació o joc de mòvil, on la UI (user interface) son les senyals, els gràfics, els botons, les finestres, i el UX (user experience) és el com l’usuari interacciona amb aquests elements i aprèn sobre l’app tenint en compte els seus possibles coneixements prèvis i molts altres factors. Bàsicament, la UI mai funcionarà sense un estudi de UX, de la mateixa manera que un projecte de senyalística mai funcionarà sense una recerca i analisi previs adecuats.
Si alguna cosa he après treballant al món del disseny es que, per desgràcia, el que és sostenible i mès ètic sempre acaba en un segon plà, sobretot quan tenim clients més petits (ajuntaments de pobles petits, petites empreses)… i, com deia l’Albert, tot i que poguem aconsellar, penso que la responsabilitat no és ni serà mai nostra, la volguem o no. En qualsevol cas i de manera més personal, penso que si la gent vol anar, per exemple, al camp a fer un pic-nic, millor recordar-lis que no es pot fer foc o que deixin net l’espai que no dir res (per tant, no utilitzar la senyalística) i convidar així al “lliure albir”. En un món perfecte no seria necessari i tothom sería respectuós però, siguem honest, això és una utopia.
Seguint aquest fil, el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai és beneficiar a la societat convidant a l’usuari a ser respectuos amb l’espai en el que està, a fer l’estància dels usuaris millor estiguin allà on estiguin (no nomès quan segueixen les diferents indicacions, sinó també quan la senyalísitca consegueix que la gent que t’envolta també les segueixi). Per tant, l’orientació no és l’únic punt a tenir en compte quan es dissenya un projecte de senyalística. S’ha de educar, dirigir, recordar, indicar, convidar a ser cívics… etcètera i tot això com han dit companys anteriorment tenint en compte l’espai, el context, a qui ens estem dirigint i com es relacionen les persones devant de certes indicacions.
Llegeixo els vostres comentaris i crec que és molt interessant el debat que s’està generant, sobretot pel que fa al paper del dissenyador/a gràfic i els valors morals que hem d’adoptar davant d’un projecte. És cert que quan rebem un brífing, en aquest s’especificaran una sèrie de paràmetres que haurem de respectar i incloure dins projecte, tot i que de vegades no hi estiguem del tot d’acord, però sí que penso que és el nostre deure realitzar-lo de la millor manera possible tenint en compte l’usuari final com a element central, i que el nostre objectiu ha d’intentar solventar les necessitats que aquest pugui tenir.
Com diu Manel Gràvalos, vivim en una societat dominada pel capitalisme, per tant, l’objectiu d’un projecte sempre serà treure’n rendibilitat, però dins d’aquest marc, és important mantenir l’esperit crític i trobar la millor solució possible.
En referència a les preguntes esmentades en l’anunciat d’aquesta activitat:
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Ja sigui dins el món de la senyalística o qualsevol altre disciplina, el dissenyador/a ha de ser conscient del seu procés de treball, i estudiar amb deteniment totes les opcions per tal d’establir prioritats i definir objectius, situant l’usuari com a element principal. Quan es parla d’usuaris, aquí s’ha de considerar el públic objectiu, però també els usuaris ocasionals, ja que estem parlant de sistemes de senyalística i tothom hi ha de poder accedir sense dificultats. I aquí voldria fer referència a l’exemple que menciona Gràvalos en el qual utilitza els dispositius mòbils en comptes d’un sistema de senyals convencional. A priori sembla una idea molt innovadora, i és cert que sovint es fa un ús incorrecte i excessiu dels senyals, però aquí se n’hauria d’estudiar molt bé la usabilitat. Com comentava un company, hi ha una part de la població, com ara la gent gran, que no està tan familiaritzada amb la tecnologia i es pot perdre part de la informació.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
A priori podríem dir que sí, però dependrà del tipus de projecte. No és el mateix dissenyar la senyalística d’un aeroport o un hospital que dissenyar la senyalística d’un espai públic destinat a l’entreteniment o un parc natural. Per aquest motiu crec que és molt important definir bé el projecte i detectar-ne les necessitats. Com a dissenyadors/res tenim un paper molt important a l’hora de comunicar i posar els nostres coneixements al servei de l’usuari.
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Escoltant l’entrevista el Manel Gràvalos, m’he adonat que té certa raó en què vivim amb accés de senyals i que al dia d’avui el paper del dissenyador és dialogar per aconseguir minimitzar aquesta massificació, però no és tan fàcil, perquè sovint el dissenyador ha d’acceptar propostes que estan fora dels seus valors. Però com a dissenyadors s’ha de defensar i si més no intentar ajustar el màxim possible a uns valors eficients pel bé futur.
Per una banda, hi estic a favor perquè en algunes ocasions massa informació en un cartell satura a l’usuari i perjudica l’espai. I una possible solució és el que actualment el que ja es veu molt que són els codis QR. És la solució? En part sí, però només per espais que demanin un accés massiu d’informació i puguin perjudicar l’espai.
El dissenyador abans de començar a dissenyar, ha de ser conscient de qui tindrà el benefici de tot això i quin impacte tindrà a l’espai que es vol dissenyar per crear un senyal. Ha de tenir molt clar que ha de servir per educar i no per etiquetar i fer-ne un producte, però és molt difícil perquè tal com diu Edelweiss, el disseny sostenible i ètic majoritàriament passa en segon pla i té relació amb el que s’ha comentat sobre el turisme i el benefici.
Però així i tot com a dissenyador hem d’intentar ser cítrics i defensar cuidar els espais.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
No és l’únic punt. Personalment, considero que és un dels punts clau a tenir en compte perquè ja no estem dient d’informar un espai amb gran extensió de text, sinó d’indicar quina direcció s’ha de seguir. Per tant, podem considerar-ho com si fes la funció de brúixola per orientar-te quina direcció seguir i no fa cap mal.
No és l’únic punt, perquè hi ha altres com s’ha esmentat a la resposta anterior i també altres companys, s’ha de tenir en compte que ha de servir per educar i no per ser imprescindible (perquè provoca que deixem de pensar i depenem i anem refiats de què el senyal ens guiarà) i evidenment que miri fer el millor disseny possible pel futur.
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Escoltant l’entrevista, jo diria que el paper del dissenyador en la senyalística té la funció de crear un sistema de senyalització coherent i efectiu que ajudi a les persones a orientar-se i moure’s en un entorn determinat. A priori d’un disseny, primer s’ha d’estudiar totes les opcions per tal d’establir uns objectius definits tenint en diversos factors, com ara la legibilitat, la visibilitat, la claredat i la consistència del sistema de senyalització. També ha de tenir en compte les necessitats i les limitacions dels usuaris, com ara persones amb discapacitats visuals o cognitives.
En resum, la funció del dissenyador de senyalística de l’espai és crear un sistema de senyalització que sigui clar, coherent i efectiu per ajudar les persones a moure’s en un entorn determinat. Això pot ajudar a millorar la seguretat i la comoditat dels usuaris de l’espai, així com a reduir el temps que triguen a arribar al seu destí.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
No, tot i que és un factor important, també s’ha de tindre en compte altres factors. Com diu Manel Grávalos fent referència a la senyalització que podem trobar en els espais naturals: “no tothom sap llegir o interpretar un mapa o que sàpiga llegir el paisatge.” És a dir, no només l’orientació és important, sinó també que sigui comprensible. La claredat, que les senyals han de ser clares i fàcils de llegir per evitar mal interpretacions i errors; la simplicitat, trobo que les senyals han de ser senzilles i concises, amb informació essencial i clara; la consistència, que el projecte que presentem sigui coherent i seguir un estil de disseny consistent en tot el projecte. Això ajuda a garantir que les persones puguin entendre les senyals sense necessitat d’aprendre nous estils o formats.
En resum, el disseny de senyalística ha de tenir en compte una sèrie de factors per garantir que les senyals siguin clares, concises, coherents i accessibles per a totes les persones. Això ajudarà a millorar l’eficàcia del sistema de senyalització i a garantir que les persones puguin moure’s amb seguretat i comoditat en l’entorn.
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Segons s’esmenta en l’entrevista, el paper que té el dissenyador en la senyalística de l’espai és implementar sistemes de senyalització en espais públics de manera efectiva i conscient, els quals no arribin al punt de saturar als usuaris i automatitzar les nostres accions.
En l’àmbit de l’educació, com també es menciona, com a dissenyador es necessita tenir en compte que el sistema de senyalització ens doni ajuda de manera conscient en comptes de manejar una massa de ciutadans que actuen de forma passiva i sigui totalment dependent dels senyals que hi hem implementat per tot el seu hàbitat social i no sigui capaç de prendre decisions per ell mateix.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
No. Per a un projecte de senyalística, a part de l’orientació fa falta enfocar-se en més elements com la llegibilitat, la visibilitat i la comprensió dels missatges dels senyals, així com la seva integració en l’arquitectura i l’entorn. Aquests punts ens ajuden a respondre les preguntes, com esmenta Manel Grávalos: a qui estic parlant, quin to haig de fer, qui en traurà benefici i com puc beneficiar la societat amb la meva interpretació i amb la meva acció.
Per això es parla en l’entrevista un altre punt sobre la inclusió del capitalisme en els senyals perquè es passen a convertir en etiquetes per convertir els patrimonis en productes perquè la gent els consumeixi de forma ràpida i així es pugui passar el torn a un gran nombre de persones, com més al dia, millor per generar un benefici econòmic.
En aquest punt, la nostra feina com a dissenyadors, penso que té més pes del que ens arribem a imaginar a l’hora de crear qualsevol encàrrec, per molt senzill que sembli. Una altra frase molt interessant d’en Manel també m’ha impactat i hi estic d’acord: “Per això és molt important que el dissenyador, quan fa un sistema de senyalització, quan el pensa, no quan el dissenya, sigui conscient d’això. Perquè estem utilitzant les persones”
Després de la meva reflexió sobre l’entrevista, m’agradaria proposar una pregunta de debat:
En els entorns educatius, creieu que la hipersenyalització ajuda a fomentar l’aprenentatge i la seguretat o aquesta torna a l’usuari massa dependent com esmenta en Manel?
Hola! Estic completament d’acord amb tot el que comentes Núria! Jo també crec que molts cops nosaltres mateixos subestimem la nostra feina i no li donem la importància adequada en relació amb el desenvolupament de la societat. Comparteixo el pensament de l’entrevistat, quan diu que la tendència en senyalística ha estat la d’etiquetatge i no la de senyalització. La tendència de: “Com més senyals i rètols, millor senyalitzat estarà un espai” és un error de plantejament que sovint porta a generar confusions i contradiccions, i a trobar-nos saturats d’informació sense saber com actuar.
Manel Gràvalos, ens explica a l’entrevista feta a Radio UOC Magazine, que el paper del dissenyador és molt rellevant, ja que és el responsable de la relació entre persones i natura, altres persones i, per tant, la societat en general.
Per tant, el paper del dissenyador en la senyalística no només s’ha de valorar en el fet que sigui estètic o ens doni una bona informació, sinó que ha de ser plantejat de tal manera que la relació entre l’usuari i els senyals sigui lògica, sense generar confusions ni carregant d’informació innecessària. Generalment, com ens explica l’entrevistat, no és el dissenyador que pren aquest plantejament, sinó que són els clients o gestors dels espais els que es guien per qüestions que no prioritzen als usuaris, sinó un rendiment econòmic.
Per tant, podem afirmar que l’orientació no és l’únic punt de vista a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística. I sovint és aquest l’error, tenim molt integrat i automatitzat la manera amb la qual treballem i ens oblidem del motiu o el propòsit pel qual ho estem fent. Ens centrem en altres aspectes probablement menys rellevants que tenen un impacte en el desenvolupament de la societat, i en com aquesta crea mals hàbits guiats per una automatització de les accions. Per aquest motiu és important observar i analitzar la societat i els seus codis de comunicació, i no dissenyar els senyals amb altres finalitats, com pot ser l’econòmica.
Per tant, després d’escoltar l’entrevista, llegir les aportacions dels meus companys i reflexionar sobre la importància de senyalitzar bé un espai, penso que és indispensable fer una anàlisi acurada de l’espai, activitats i usuaris per tal de poder crear una senyalística que vagi en concordança amb això, i influir en la societat per canviar uns hàbits de costum creats d’acord amb l’automatisme i al consumisme.
Amb relació a la teva pregunta, em costa respondre amb idees clares. Per una banda, crec que és crucial garantir la seguretat i l’aprenentatge en els entorns educatius. Però crec que la manera amb la qual està plantejada la senyalística, en alguns casos, no es duu a terme ni una cosa ni l’altra. Suposo que la senyalística ha d’estar dissenyada per garantir aquests dos aspectes, però també es poden garantir amb altres mecanismes complementaris que no acostumin a l’usuari, en aquest cas als infants, a ser massa dependents.
Hola Núria,
Respecte a la pregunta que planteges, suposo que depèn, de quin tipus de senyalística estem parlant? Perquè considero que l’educació viària s’hauria de treballar des de la primària.
Penso que ara més que mai, és necessari conscienciar i ensenyar els senyals bàsics i el civisme als nens a l’escola. Molts van amb patinet elèctric i no acompleixen les normes ni coneixen els senyals de tràfic. No només un conductor ha de conèixer les senyals de tràfic, un vianant també hauria de conèixer les senyals més importants Què en penseu? Potser aquest tema donaria peu a un debat a banda.
Per altra banda, he estat llegint les diferents aportacions i estic d’acord en el fet que els senyals han de respondre a les necessitats del projecte i de les persones. Per la PAC 1 he visitat una biblioteca, i una de les coses que he trobat bastant encertat, és que s’estan començant a adaptar la senyalística en codi Braille. Per a mi és un dels punts clau de la senyalística, la seva accessibilitat al nombre més gran de persones.
El dissenyador juga un paper clau en la senyalística de l’espai, ja que és l’encarregat de crear i implementar sistemes de senyalització efectius i coherents que ajudin les persones a orientar-se i moure’s en un espai determinat.
La senyalística de l’espai es refereix a la planificació, disseny i col·locació de senyals i símbols per a orientar i guiar a les persones dins d’un entorn específic, com un edifici, un campus universitari, un parc o una ciutat. Un sistema de senyalització ben dissenyat no sols ajuda a les persones a trobar el seu camí, sinó que també pot millorar l’experiència general de l’usuari i l’eficiència d’un espai.
Els dissenyadors de senyalística consideren diversos factors en crear un sistema de senyalització, com la funció de l’espai, les necessitats de l’usuari, l’arquitectura i el disseny de l’espai, el flux de trànsit i l’estètica general de l’espai. També han de considerar l’accessibilitat i la inclusió en el disseny de la senyalització per a garantir que totes les persones, independentment de la seva capacitat física o cognitiva, puguin comprendre i utilitzar el sistema de senyalització de manera efectiva.
Hola, Ramon;
Estic totalment d’acord amb tu. El/la dissenyador/a de senyalística i entorn centra la seva activitat en projectes urbans, on treballa en la creació d’elements gràfics que sintetitzin la informació, tot donant forma i color a paraules, instruccions, pensaments i fins i tot emocions. L’objectiu últim d’aquest/a professional és el disseny d’indicacions que compleixin amb un codi homologat i normalitzat, és a dir, senyals. Aquests senyals han de transmetre informació d’una manera concreta, clara i precisa per a les persones que les consulten, i han d’adaptar-se a l’entorn on s’ubiquen per a facilitar aquesta comprensió (1).
I com deia Roseta Mus “mentre estàs transitant per un espai, llegeixes o no llegeixes aquella informació. És comprensible o no és comprensible, perquè després de llegir-la l’has de poder entendre. O sigui, amb l’idioma, amb els codis cromàtics, pictogràfics, que vau utilitzar l’has de poder entendre. I finalment, o trobes el teu camí o et perds. Això és un dels motius pels quals jo defenso que realment és tan important una senyalització ben feta. (2)”
Tot i que, tu que consideres que haurien de tenir la senyalística centrada en persones amb discapacitats?, ja que no tots tenen les mateixes necessitats. La base és que la gent ho observi i pugui entendre de forma instintiva de què es tracta. Però i per aquelles persones amb problemes visuals, com podríem aplicar la senyalística a ells, a part de sistemes com el braille?
(2) Radio UOC. Magazine: entrevista a Manel Gràvalos “. Escolteu l’entrevista amb atenció i comencem a reflexionar sobre les preguntes següents. UOC. Recuperat de (https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00250276/)
(1) Barcelona Activa. Barcelona Treball. Ajuntament de Barcelona. Recuperat de https://treball.barcelonactiva.cat/porta22/cat/fitxes/D/fitxa53278/dissenyadora-de-senyalistica-i-entorns.do
La senyalística “fa referència el conjunt de laments que intervenen en la identificació dels diferents parts d’un indret per tal de felicitar el que hi hagi la circulació de les persones.(2)” “És una disciplina a mig camí entre el disseny gràfic, d’espais i paisatgístic, per una banda, i el disseny industrial i l’arquitectura de l’altra. És un àmbit de coneixement que combina múltiples camps a fi d’identificar els aspectes visuals que facilitin la comunicació, el reconeixement, proveeixin informació d’interès i siguin capaços de crear experiències que connectin a les persones amb el lloc. (1)” O en altres paraules són el conjunt de gràfics que ajuden a orientar a l’individu en el camí que t’he de seguir en un espai específic.
Responent a la segona pregunta abans de la primera, no. Tot i que és cert que l’orientació és una de les funcions principals de la senyalística, no és l’única. Present al manual, podem trobar que la senyalística també depèn de:
– La interpretació (la informació formalitzada en un conjunt de grafismes. Dir d’altra manera. Com la persona o persones interpreta el missatge que la senyalística pretén transmetre.) [Un exemple bàsic el podríem trobar els grafismes que indiquen els serveis públics, aquelles figuretes de pal que tothom pot identificar que diferencia en quin és el lavabo per homes del de dones.]
– I la identitat (Ja sigui expressada de manera gràfica, objectual o arquitectònica. La identitat es refereix a les distincions amb la senyalística que faciliten una imatge distintiva pel lloc.) (2).
Ara si, un cop declarats els procediments de senyalística. Responent a la primera pregunta, quin és el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai? És el responsable de la creació d’elements gràfics que ajunten tota aquesta informació, donant forma i color a paraules, instruccions, pensaments i fins i tot emocions. L’objectiu últim d’aquest/a professional és el disseny d’indicacions que compleixin amb un codi homologat i normalitzat, és a dir, aquest senyal han de transmetre informació d’una manera concreta, clara i precisa per a les persones que les consulten, i han d’adaptar-se a l’entorn on s’ubiquen per a facilitar aquesta comprensió (1).
Adjunto link d’interés + recursos:
Radio UOC. Magazine: entrevista a Manel Gràvalos “. Escolteu l’entrevista amb atenció i comencem a reflexionar sobre les preguntes següents. UOC. Recuperat de (https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00250276/)
Projecte III. Senyalística i digital signage. UOC. Recuperat de (https://222-20-019-02.folio.uoc.edu/2023/03/07/fem-debat-el-paper-del-disseny-en-la-senyalistica-pac1/)
(1)Barcelona Activa. Barcelona Treball. Ajuntament de Barcelona. Recuperat de https://treball.barcelonactiva.cat/porta22/cat/fitxes/D/fitxa53278/dissenyadora-de-senyalistica-i-entorns.do
(2) Introdució a la senyalística. Rosa Llop. UOC. Recuperat de https://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00250260/pdf/PID_00250260.pdf
Pixtín. Senyalística i disseny aplicats a espais. Recuperat de https://pixtin.es/senaletica-espais-2/
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
El dissenyador té que crear el disseny de senyalística d’un espai permetent que els usuaris circulin per l’espai amb seguretat, creant un valor d’experiència diferent en funció del context de l’espai:
Serveis de transport: com aeroports, estacions de tren i autobusos, i carreteres, garantint un flux de circulació segur, eficient, clar i simple.
Serveis públics: com serveis vinculats a la salut (hospitals i centres de dia) i serveis relacionats amb tràmits institucionals i educació (universitats o oficines d’atenció ciutadana), focalitzats en orientar correctament a les persones en moments d’estres i ansietat en els cas dels serveis vinculats a la salut, o en facilitar la mobilitat entre edificis sense perdre la visió del conjunt en cas de serveis relacionats amb tràmits institucionals i educació.
Espais comercials: com centres comercials, supermercats i botigues corporatives, focalitzats en la orientació de les persones, la localització de béns i la creació d’una experiència que reforci la identitat de la marca.
Edificis corporatius: com edificis de caràcter lúdic o professional (oficines, hotels, restaurants), focalitzats en garantir la seguretat de les persones i facilitar la circulació de proveïdors de serveis.
Espais patrimonials: com museus, edificis emblemàtics i entorns naturals, focalitzats en trametre una experiència centrada en la difusió dels valors culturals i paisatgístics del lloc, ja que són visitats en situacions d’oci i atrauen visitants de diverses cultures.
Espais efímers: com festivals, exposicions, manifestacions i fires, focalitzats en la producció d’elements d’identificació de baix cost i gran impacte en termes d’identitat visual, ja que es caracteritzen per ser volàtils.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
L’orientació no és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística, ja que el valor de l’experiència que es vol transmetre serà diferent en funció del context de l’espai, com ja hem vist.
Per a crear un bon disseny de senyalística s’haurà de tenir en compte l’orientació, la interpretació o la identitat:
Orientació: que tenen com a objectiu ajudar a moure’s amb seguretat per un espai.
Interpretació: que tenen com a objectiu informar sobre la història del lloc, del objectes o dels éssers que en formen o n’han format part. Molt presents en entorns naturals i museístics, però també en espais corporatius i comercials, consolidant valors de marca.
Identitat: que tenen com a objectiu crear una imatge distintiva del lloc, expressada de forma gràfica, objectual o arquitectònica.
Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Per al dissenyador, a l’hora de crear la senyalística, el seu objectiu ha de ser el de transmetre un missatge respectant la naturalesa propia del lloc on es vol aplicar aquest element de disseny. En la entrevista es menciona que el dissenyador ha de crear un sistema de senyalització que sigui efectiu i coherent respectant l’espai i ajudant als usuaris d’aquest.
Els dissenyadors han de procurar crear un espai inclusiu amb tot tipus d’usuaris. Això implica tenir en compte moltes variables que poden resultar ser negatives per alguns grups de persones. Han de estudiar i analitzar totes els posibles possibilitats d’usuaris per tal de no deixar a cap de banda. Com contaven els meus companys relacionat amb l’aplicació de l’ús dels telèfons mòbils per escanejar codis QR, aquesta aplicació del disseny no es gaire inclusiva amb certa part dels usuaris més grans.
Per una altra banda, com he comentat anteriorment, és important fer una recerca per veure quina es la millor forma d’integrar el disseny a l’espai sense fer un ús incòmode o innecessari.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
No, l’orientació es un dels objectius finals importants a l’hora de crear un projecte de senyalètica però no l’únic. La interpretació és un dels altres punts interessants a tenir en compte. La senyalística ha de poder posar en context a l’usuari en situacions on els cartells d’indicació de direccions no compleixen del tot el seu comès. Un exemple podria ser per informar sobre una obra d’art en un museu o sobre un edifici emblemàtic. Aquestes senyals son de caràcter informatiu. Finalment, l’altre punt important és la identitat que es crea en conjunt sobre un lloc. S’intenta crear una experiencia conjunta entre la gràfica del lloc i la de la senyalística per tal de que l’usuari pugi identificar aquest recurs com apart d’un conjunt amb un sentit real.
En conclusió, per poder crear un projecte de senyalètica eficient cal fer servir tres punts diferents: l’orientació, la interpretació i la identitat. Aquest conjunt crea una base que comparteixen tots els projectes i que després e spot adaptar segons les necessitats uniques de cada espai tenint en compte el ús que es farà d’aquest.
Una de les preguntes proposades per a reflexionar és la de quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai, però, sigui quin sigui el seu paper, fins a quin punt pot desenvolupar la seva tasca?
Bé, en el món de la senyalística el principal objectiu d’un dissenyador és comunicar. Penso que per aquesta banda, en Manel té bones idees i sap arribar a aquest punt amb èxit, fora del que estem normalment acostumats a veure com a senyalística. Així doncs, estic a favor de l’evolució i innovació que proposa per als projectes de senyalística. També s’ha de dir, que tal com es comenta a l’entrevista, el dissenyador no té l’última paraula.
No obstant això, penso que encara que estiguem sobre informats amb massa senyalització en el nostre dia a dia, l’educació no és tot per poder arribar a implementar aquestes idees. Encara que és una molt bona opció, hauríem d’evolucionar molt per poder arribar a viure sense senyals.
Com a dissenyador de senyalística, l’orientació no és l’únic punt a tenir en compte.
Per mi, una part important que està deixant de banda l’entrevistat és contemplar les necessitats de tots els usuaris. No tothom pot accedir a una bona educació, no tothom té la capacitat per retenir els mateixos coneixements. També existeixen les persones amb discapacitats, que, encara que passin pel mateix lloc cada dia, crec que la senyalització és necessària per a ells sempre. Des del punt de vista del disseny inclusiu, l’orientació no és l’únic punt a tenir en compte. Està clar que, contemplant aquests factors, és molt més complex el treball d’un dissenyador.
Vosaltres penseu que el disseny universal és un punt que s’ha de tenir en compte a l’hora de dissenyar?
Hola bones Elena,
El disseny universal sí que és un punt interessant, entenc el que et refereixes amb la teva reflexió. És molt important introduir en qualsevol procés de disseny aquestes metodologies. Un disseny inclusiu ens ajudarà en l’accessibilitat per al major nombre d’usuaris possibles.
Dins d’alguna qüestió que comentes com l’aspecte de la sobre informació amb massa senyalització es comenta en l’entrevista d’en Manel, o tenir en compte la dificultat en l’accés a una bona educació per part d’alguns usuaris per assolir les seves necessitats també, fent referència al fet que tota senyalització és necessària.
Coincideixo amb tu en l’aspecte del disseny inclusiu i la informació necessària a l’abast de tothom. Però si crec que en alguns casos hi ha senyalització innecessària com es comenta en l’entrevista d’en Manel i que si es podria assignar a l’educació i no seria exclusiu per a ningú.
T’ho comento amb dos exemples absurds que se m’han ocorregut i m’han ajudat a entendre mentre escoltava l’entrevista.
Per exemple entenent el marc social on ens trobem és totalment ordinari pensar que escalar mobiliari urbà, com un fanal del carrer és un acte perillós, o la façana d’un edifici, però no ens trobem pas senyals que ens indiquin una prohibició d’aquests actes. Tots entenem que sota situacions normals ningú actuaria així i seria absurd dissenyar la via publica amb una senyalística que estigués explicant-nos tot el que no hauríem de fer.
Però per exemple un parc que està dissenyat amb un recorregut concret, amb un camí central per vianants i una part de gespa sí que hi pots trobar senyals de prohibit trepitjar la gespa. Tot i que s’entén intuïtivament com s’ha dissenyat l’accessibilitat, gran part de la societat pot ignorar la distribució i sigui per tallar camí o altres motius creuen per la gespa. Així que aquí hi trobem senyals que ens marquen el que no hem de fer. I fins i tot així en casos com aquests s’ignoren i la gent creua igualment. Això podria ser uns senyals educatius que es comenten i per tal com és la societat que vivim són necessaris.
Doncs d’aquí és on entenc que si socialment hi hagués instaurada una altra cultura que respectes els espais i una forma correcta d’actuar dins de cada entorn hi hauria molts senyals que mitjançant l’educació i el sentit comú no serien necessàries.
Per exemple, jo he vist senyals de prohibit pintar grafitis. Això em va fer força gràcia i és un altre exemple de senyals que haurien de ser innecessàries oi? Què hi penseu?
Hola, Genís, gràcies pel teu comentari.
És veritat que hi ha casos i casos, amb els teus exemples he entès el teu punt. Malauradament, no tots tenim el mateix costum i mateixa educació, en aquest cas, sí que crec que podríem prescindir de senyals si tot vivíssim en cohesió social. Penso que la diferència entre els dos exemples és que no hi ha els mateixos interessos que, per exemple, circular per un museu. Potser creiem que és impensable que algú escali per mobiliari urbà, més no, hi ha gent que practica parkour i fa aquest acte. Si no estem fent aquesta activitat, no pensaríem a fer-ho perquè és poc pràctic, no ens aporta cap benefici. No obstant això, la gespa d’un parc, ens pot semblar còmode per, com has mencionat, acurtar el camí o fer un pícnic. Si no veiem cap mena de senyalització que ens prohibeixi això, no seria desbaratat posar-te amb una tovallola a berenar, ja que existeixen espais que estan dedicats a aquesta pràctica. Vull dir, no és tot negre o tot blanc, per això penso que depenent dels factors en el que estigui situat l’espai, és necessari molta de la senyalització que tenim.
Això des d’un punt de vista on no em dedico a aquest sector ni tinc molta experiència en senyalística. M’agrada llegit altres opinions i perspectives!
Hola Elena,
Totalment d’acord amb tu, crec que el disseny universal és un factor clau a tenir en compte en qualsevol projecte de disseny, incloent-hi la senyalística.
És important que el disseny sigui inclusiu i accessible per a totes les persones, independentment de les seves habilitats o limitacions. A més, el disseny universal no sols beneficia a les persones amb discapacitats, sinó que també millora l’experiència d’ús per a totes les persones.
Finalment, mencionar que si crec que el disseny universal hauria de ser una consideració fonamental en qualsevol projecte de disseny, incloent-hi la senyalística.
Per cert, consideres que la senyalística en els espais públics és suficient per a garantir l’accessibilitat i inclusió de totes les persones?
Quines millores proposaries per a garantir que tots els usuaris puguin comprendre i accedir a la informació en els espais públics?
Atentament, Albert.
Hola Albert, gràcies per comentar.
Crec que la senyalística no és l’únic factor per a garantir una accessibilitat exitosa, l’arquitectura dels espais també juga un paper molt important, per exemple.
Hi ha molts projectes que inclouen el disseny centrat en les persones. Deixo per aquí un projecte que m’ha semblat interessant i podria servir d’exemple, ja que és una feina molt laboriosa que no sé respondre de primera mà.
Dejtiar, F. (2019, August 13). Señalización de diseño universal: el primer paso para ciudades más accesibles. ArchDaily en Español. https://www.archdaily.cl/cl/922504/senalizacion-de-diseno-universal-el-primer-paso-para-ciudades-mas-accesibles
Hola Elena!
Ara llegia les aportacions que heu estat fent durant el debat, i coincideixo totalment en el que dius.
Quan vaig escoltar l’entrevista, jo també vaig pensar que l’educació no ho es tot. Com bé comentes en la societat hi ha molts tipus de persones i de capacitats diverses, però també hi ha gent amb situacions familiars diverses, economies diverses, i que potser no tenen les mateixes facilitats per estudiar.
Crec que vivim en una societat molt diversa, i pensar que només un factor com l’educació podria arribar a eliminar la senyalística és pensar d’una forma molt quadriculada.
I responent a la teva pregunta, sí, crec que el disseny universal hauria de ser el punt de partida per tot dissenyador, perquè és una forma d’incloure diversitat de persones que pot ser, en un inici, no et plantejaries. Però a part d’això, hi afegiria un punt més. Crec que si al disseny universal hi suméssim una visió ètica del disseny, es podria encaminar la senyalística cap a noves corrents que no l’eliminarien, però ajudarien a adaptar-la a les persones i els entorns.
¿Qué papel tiene el diseñador en la señalética del espacio?
El diseño está para proporcionar una solución a una necesidad o a un problema. Está centrado en el usuario. Es lo contrario al arte, que se centra en el artista y su anhelo por generar emociones. El diseño busca la función. El arte la forma.
Esto no quiere decir que ambas disciplinas deban ser excluyentes. Diría que pueden utilizarse para complementarse. La Sagrada Familia es un buen ejemplo de que un templo (función) amplifica su identidad al añadir elementos artísticos que generan emociones (forma).
En el caso de la señalética, la función de guiar, comunicar o avisar al usuario de manera eficaz en un espacio mediante estímulos sensoriales debería incorporar la forma en el proceso de diseño. Por supuesto, siempre que no sea en detrimento de la función y cuando sea factible según las posibilidades y capacidades del espacio, del presupuesto y de las habilidades del diseñador.
Una flecha indicando pallá (para allá) es una flecha. Modificando la forma, los colores, el estilo, la cohesión, la textura y buscando materiales que se integren con el entorno, conseguimos embellecerla sin que deje de ser una flecha. Al igual que los servicios donde sustituyen los iconos masculino y femenino por imágenes de un caballero y una dama decimonónicos.
El rol del diseñador en la señalética implica buscar una solución atractiva que ofrezca al usuario final información útil, suficiente y adecuada para desplazarse en un espacio. Además de ponerse en la piel de ese usuario condicionado por sus habilidades e impedimentos, también debe conocer el espacio para permitirle adecuar las señales al entorno. Por último, tener en cuenta los materiales que servirán como soporte de la información.
NOTA: Coincido con Manel Grávalos en que a veces la gente debería hacer el esfuerzo por educarse. Si habitualmente te gusta ir al monte, sería conveniente que aprendieras a orientarte con la estrella polar.
¿La orientación es el único punto a tener en cuenta cuando diseñamos un proyecto de señalética?
Es el principal, pero no el único. Pueden valorarse también agregar una faceta interpretativa que ayude a una experiencia más inmersiva y una identitaria que convierta a un espacio normal en algo diferente a otros de similares características.
Hola Alejandro,
Quiero añadir a tu comentario sobre forma y función un apunte:
Las señales están hechas para ser vistas, y para ello puede ser conveniente añadirles una forma (no solo diseñar para su función, al igual que en la Sagrada Familia como bien dices), pero creo que esto puede tener cierto riesgo y en todo momento hay que tener en cuenta sobre todo la funcionalidad.
Con riesgo me refiero a que un diseñador, sobre todo los que venimos de ramas artísticas, podemos llegar a pasarnos esa línea de balance y dedicarnos mucho más a lo que es la forma, dejando un poco de lado la función.
Algunos ejemplos: Cuando algunos carteles tienen tantas decoraciones que pierden la comunicación del mensaje. O también, este ejemplo que encontré por internet de decoración de las señales de tráfico, que incluso puede llegar a ser peligrosa para la conducción, ya que puede llegar a tapar la señal (https://quo.eldiario.es/imagenes_quo/es.h-cdn.co/quoes/images/ciencia/hombre/las_senales_mas_divertidas_y_sin_sentido/17senal_trafico_50/616804-1-esl-ES/17senal_trafico_50.jpg?resize=480:*)
Con mi comentario, lo que quiero es subrayar y dar a ver este riesgo, ya que lo veo en algunos productos en mi día a día (y seguramente yo misma habré cometido), para que así lo podamos tener en cuenta la hora de diseñar, ya no solamente señalética, sino cualquier otro producto.
Hola Alejandro,
me gusta mucho tu punto de vista y reflexión, pero me gustaría comentar sobre el punto que da a entender Manel.
Es verdad que en la sociedad actual la era digital ha hecho efecto y la gente tiende a no esforzarse. Estamos acostumbrados a que se nos facilite la vida, precisamente estamos en constante evolución, con el objetivo de cada vez facilitarnos más la vida.
En el comentario que hecho en el debate, menciono que uno de los puntos que tenemos que tener en cuenta a la hora de diseñar es contemplar las necesidades de todos los usuarios. ¿Así pues, desde el punto de vista del diseño universal, podríamos hacer aprender a una persona invidente aprender como orientarse con la estrella polar? ¿O hacerle entender a un niño que está de vacaciones en otro país, que en un sitio específico no se puede jugar a la pelota?
Es un tema interesante, pero pienso que hay otros aspectos a tener en cuenta y pienso que es un camino difícil.
Hola Alejandro,
m’agrada molt el teu punt de vista i reflexió, però m’agradaria comentar sobre el punt que dona a entendre Manel.
És veritat que en la societat actual l’era digital ha fet efecte i la gent tendeix a no esforçar-se. Estem acostumats al fet que se’ns faciliti la vida, precisament estem en constant evolució, amb l’objectiu de cada vegada facilitar-nos més la vida.
En el comentari que fet en el debat, esmento que un dels punts que hem de tenir en compte a l’hora de dissenyar és contemplar les necessitats de tots els usuaris. Així doncs, des del punt de vista del disseny universal, podríem fer aprendre a una persona invident aprendre com orientar-se amb l’estrella polar? O fer-li entendre a un nen que està de vacances en un altre país, que en un lloc específic no es pot jugar a la pilota?
És un tema interessant, però penso que hi ha altres aspectes a tenir en compte i penso que és un camí difícil.
Hola Elena.
Gracias por tu respuesta.
Puede que más que esforzarse, que también es cierto, diría que confiamos más en la tecnología que está a nuestro alcance. El ser humano se acostumbra a incorporar los avances en su estilo de vida. En el momento que faltan, nos convertimos en unos robinsones.
Actualmente, en general, el diseño universal se tiene en cuenta desde las primeras fases de diseño. Instalan un semáforo y le añaden sonido. Construyen una calle añadiendo rampas y guías de relieve. Se trata de eliminar obstáculos, de proporcionar accesibilidad.
No creo que se trate de eliminar todos los bordillos de una acera, sino de proporcionar accesos en puntos estratégicos a las personas con una discapacidad física. Esto incluye a individuos en silla de ruedas, a personas mayores, a un chaval con muletas que ayer se rompió la tibia jugando al fútbol y a mí arrastrando el carrito de la compra cargado de bebidas energéticas cuando empieza el semestre en la UOC. Todos nos beneficiamos del diseño universal.
Pero hay límites que las propias personas con discapacidad reconocen. Si eres invidente y te vas solo al monte, deberías aprender a usar elemento adicional de seguridad que permita guiarte en caso de una emergencia. Incluso si vas con alguien, tu acompañante podría sufrir un accidente.
Al final es buscar un equilibrio y evitar el efecto contrario al que se busca para no acabar desorientando al usuario. En ocasiones, es conocer las cosas que no deberían hacerse.
Un saludo,
Álex
He estat llegint les vostres intervencions i comparteixo la meva opinió sobre el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai. Considero que el dissenyador és el responsable de crear un espai que ajudi als usuaris a poder-lo utilitzar de forma fàcil i segura. La interacció amb l’espai ha de ser eficient i coherent facilitant la navegació per aquest aconseguint la finalitat que es busqui en cada entorn. Així com es comenta en l’entrevista al Manel Grávalos, és també igual d’important identificar correctament quina és aquesta finalitat i no condicionar el disseny de l’espai amb un caràcter comercial.
Una senyalització fàcil d’entendre, fàcil de seguir i que s’adapti a les necessitats de la varietat d’usuaris que puguin accedir a l’espai. El dissenyador també haurà de tenir en compte factors com la ubicació, mida, llegibilitat de la senyalística o condicions com la il·luminació o l’accessibilitat per persones amb discapacitats.
Entenent aquesta funció, crec que el disseny d’un projecte de senyalització a part de l’orientació també ha de tenir en compte com comentava, la llegibilitat, la ubicació, coherència, la claredat, un disseny accessible, inclusió, la il·luminació i una correcta integració amb l’entorn.
Són diferents factors, i continuant la meva reflexió amb l’entrevista m’ha interessat com en Manel planteja que hi ha molts sistemes informatius i senyals innecessàries i més tenint en compte en l’etapa tecnològica que ens hi trobem amb els medis suficients per accedir a aquesta informació voluntàriament. Coincideixo en com l’excés d’informació en molts casos es poden arribar a considerar molestos.
Hola, Genís!
Ben segur que hi ha excés d’informació en aquest àmbit, no obstant això, encara queden generacions allunyades de la tecnologia que troben dificultats per accedir-hi. Jo veig una contradicció a l’entrevista d’en Manel: es queixa de l’excés d’informació de la senyalística i opta per la tecnologia, però a la xarxa també hi trobem un excés d’informació on n’hi ha de poca qualitat i rigorositat (com és el cas de Wikipedia).
Salutacions!!
Després de reflexionar bastant, crec que el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai és crucial. El dissenyador té la responsabilitat de crear senyals eficients, atractives i accessibles per als usuaris de l’espai, amb la finalitat de facilitar la seva orientació, seguretat i comoditat.
Això implica tenir en compte diversos factors, com ara la ubicació, la forma, la mida, els colors, les lletres, les imatges, les icones, les fonts i el contingut de les senyals. El dissenyador també ha de considerar l’impacte que les senyals tindran en l’espai i en les persones que el transiten, per exemple, evitar sobrecarregar l’espai amb massa informació o senyals que poden generar confusió.
No obstant, l’orientació no és l’únic punt a tenir en compte en el disseny de senyalística. També és important que les senyals siguin fàcils de llegir i interpretar per a persones amb diferents capacitats visuals i cognitives, així com que siguin sostenibles i respectuoses amb el medi ambient.
Així mateix, el dissenyador també té la responsabilitat de treballar de manera ètica i sostenible en el disseny de senyalística. Això inclou considerar els impactes socials i ambientals dels materials utilitzats en la creació de senyals i buscar alternatives sostenibles. També és crucial tenir en compte les necessitats de les persones que habiten l’espai i garantir que les senyals no només siguin útils, sinó que també fomentin valors com la inclusió, la diversitat i el respecte.
Per aconseguir aquests objectius, és importat que el dissenyador treballi en col·laboració amb altres professionals, com ara arquitectes, urbanistes, psicòlegs, antropòlegs i persones amb diferents capacitats, per assegurar-se que els senyals estiguin al servei dels usuaris de l’espai i no només dels interessos dels dissenyadors o dels propietaris.
En conclusió, s’ha de tenir molt present que el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai és fonamental per garantir una orientació clara, segura i eficient, així com per fomentar valors ètics i sostenibles. L’orientació és un aspecte clau en el disseny de senyalística, però no l’únic, ja que també s’han de tenir en compte altres factors crucials com la inclusió, la sostenibilitat i la facilitat de lectura i interpretació per a persones amb diferents capacitats.
Per acabar la meva intervenció el debat i aportar el meu punt de vista, m’agradaria comentar que crec el paper del dissenyador en la senyalística de l’espai, a més de les opinions dels meus companys, és la de crear un llenguatge comprensible sense barreres d’idioma, intel·lectuals o d’edat o gènere. És a dir, la de traduir l’espai per fer-lo comprensible a l’usuari.
Així, jo crec que hem d’entendre la senyalística com un llenguatge i el seu disseny a l’escriptura d’aquest i com arriba al públic. Si és comprensible, si és interactiva, estètica, centrada en els necessitats dels usuaris… el que al final distingeix una bona lectura de la qual no ho és segons les circumstàncies.
Hola, Marta em sembla interessant això que diu de crear un llenguatge comprensible sense barreres d’idioma, edat i gènere. Si és cert que alguns senyals tenen el mateix significat universal, però encara queda molt per treballar. Per tant, l’objectiu de la senyalística és que la informació sigui clara i entenedora per a qualsevol persona, independentment del seu idioma o cultura.
Ara bé, si em permets des del meu punt de vista, m’agradaria afegir la senyalística inclusiva, perquè és un tipus de senyalització que té en compte les necessitats i la diversitat de totes les persones, incloent-hi aquelles amb discapacitats o dificultats sensorials. Podria incloure símbols i textos en braille per a les persones amb discapacitat visual, o lletres grans i d’alt contrast per a aquelles persones amb visió baixa. Però si més no, no tots els espais disposen d’aquests senyals. Per tant, s’ha de començar per consciència la importància de la senyalística inclusiva i prendre mesures per implementar en els espais per fer un disseny excessiu per a tothom de forma fàcil i segura.
Hola a totes!
Quan vam començar la pac, no vaig ser capaç de respondre les preguntes plantejades al debat, ara, un cop acabada, crec que entenc una mica millor quin és el paper de la senyalística i la seva importància.
Pels que ens estem endinsant en el món del disseny, o, com a mínim en el meu cas, és sorprenent descobrir tots els espais on el disseny té un paper tan important. Com el cas de la senyalística, que és una cosa que tenim tan interioritzada i normalitzada, que ni ens parem a pensar que això ho ha creat algú i que va més enllà de la finalitat que et vulgui comunicar.
El paper del dissenyador en la senyalística, pel motiu que comentava abans, crec que és molt rellevant. Doncs, responent també a la segona pregunta, l’orientació no és l’únic a tenir en compte. Potser sí que és la finalitat, però hi ha molts aspectes a tenir en compte, com per exemple les tipografies o colors que s’utilitzen, el disseny amb el qual ho fan, quina serà la ubicació d’aquests senyals, com afectaran el paisatge o al medi en el qual es posaran, si són inclusiu, etc.
El dissenyador té les eines i el coneixement per tenir en compte tots aquests aspectes a l’hora de crear. Crec que tot el que dissenyem, ha d’aportar quelcom positiu per la societat (aprofitant l’aprenentatge d’altres assignatures), com parla Clive Dilnot a Ethics in Design, el disseny ha de ser una eina per propulsar un futur millor.
Tal com comentes, cada cop que un descobreix més sobre el món del disseny, vas trobant noves funcions sobre aquest. En aquest cas concret, la senyalística és una part important de les nostres vides, ja que és molt difícil no trobar un lloc, entorn o espai que no disposi d’aquestes.
Però tal i com comenta Manel Grávalos, diu que s’hauria d’intentar disminuir aquestes. Ara plantejo una pregunta, què passaria si ara de cop desapareguessin les senyals? la societat està educada per arribar a aquest moment? A partir d’aquestes preguntes, plantejaré un escenari, per veure si les responc:
En un parc, que tal com diu no són necessàries les senyals, comença a desaparèixer les normes “No es pot llençar res a terra”, “El gos sempre lligat”, etc. Creieu que es faria igualment? Jo puc dir que no, ja que inclús les senyals, en general, la societat no ho fa.
Què creieu?
Després d’escoltar l’entrevista de Manel Grávalos m’ha fet pensar que actualment s’estan creant sistemes de senyalització de tal forma de que els usuaris facin la vida més fàcil, però no sé fins quin punt és necessari com ha tal. Per tant, la funció del dissenyador serà trobar l’equilibri entre la informació que es vol donar i la que realment necessita l’usuari.
Tots els projectes de senyalística s’han d’adaptar a les situacions que es troba cada dissenyador, com l’exemple que explica Manel Grávalos a l’entrevista (descol·locar a l’usuari per a així cridar la seva atenció). Aquest exemple, també és una manera de demostrar que l’orientació no és l’única manera de dissenyar un projecte de senyalètica.
Finalment, i generalitzant una mica més, un dissenyador busca la manera de comunicar una informació, en aquest cas concret serien unes senyals i aquestes han de ser suficients i adaptades a cada situació. Fetes per a que tots els usuaris les entenguin i les puguin seguir o els hi produeixi un sentiment cap a la seva vida quotidiana i a l’entorn en el que es troben.
Entiendo totalmente la visión de Manel cuando trata el tema de la sobre estimulación con las señales.
Aunque no creo que la manera de contrarrestar el problema sea que la gente se eduque más o que las personas se informen por sí mismos.
En mi visita al Museu del Disseny de Barcelona, el espació que he escogido para mi trabajo, vi algunos métodos mucho más sutiles para indicar diferentes cosas.
Creo que una posible solución para arreglar este problema de las señales podría ser el mobiliario, la forma en la que hacemos las rutas y los elementos que nos podemos encontrar por el camino, tanto elementos visuales como elementos físicos.
Las señales existen para marcar cosas, a veces obvias, en estos casos podríamos prescindir de ellas, como bien dice Manel. Aunque no creo que haya que quitar todo tipo de señales y dejar que el usuario sea el responsable de saber lo que debe de hacer, pienso que hay otro tipo de señales, no tan visuales, que nos pueden ayudar a guiarles, sin tanto ruido visual (que es de lo que se queja Manel en su entrevista).
El objetivo seria guiar la vista del usuario a través de otros objetos que se mimetizen con el espacio, para que por el mismo pueda ver hacia donde ir sin necesidad de una señal de destacar innecesariamente (ruido visual); como por ejemplo a través de vallas si lo que queremos es que no pasen por cierto espacio, o si los queremos guiar hacia un punto, incluir en el elementos atractivos para que las miradas se dirigan a el.